L'últim instant: mai és tard per derrotar els fantasmes del passat
La Martina va ser víctima d'abús sexual infantil quan estiuejava a París amb la seva família
Tots els diumenges, la Martina, després de dinar es tanca a la biblioteca per redescobrir cada una de les fotografies que ha fet i revelat. Només mirant una fotografia es capaç de tornar a sentir el rugit dels motors que acceleraven per la ruta 66 o el gust de la xocolata, que s’havia menjat durant la visita a la fàbrica Cailler de Suïssa.
Encara que la Martina no sabés el perquè, el contacte amb les persones no li agradava i aquella sala la feia sentir segura i allunyada.
Aquell diumenge, la Martina estava asseguda sobre el Chester a punt d’obrir l’àlbum, encara buit, on hi havia de col·locar les fotos que havia revelat el dia abans. Feia una setmana havia trobat un carret vell en un calaix de la seva tauleta de nit. Eren les fotografies del viatge que havia realitzat amb els seus pares a París, feia gairebé deu anys.
La biblioteca es troba al final del passadís, al costat del saló on el seu pare rep les visites. Només entrar-hi, el perfum de roses penetra dins seu. Quina bona elecció havia fet en escollir aquell aroma quan va reformar la vella sala en l’actual biblioteca.
L’habitació té les parets verdes i la fragància de roses que es desprèn acompanya cada un dels àlbums fotogràfics, distribuïts pels tres armaris que limiten el Chester de pell envellida, col·locat sobre la catifa vermella importada des de l’Índia, en l’últim viatge dels pares. Aquella estranya harmonia d’olors i ordre fan de l’habitació, una cambra màgica.
En el moment que la Martina estava arrancant el plàstic que envoltava l’àlbum, el silenci de la biblioteca es va pertorbar a l’obrir-se la porta de l’habitació.
La mare va entrar a la cambra i va dir-li que l’Enric, el soci del seu pare, havia arribat des de l’Equador, on estaven construint el seu últim hotel.
La Martina mai havia sentit estima per aquell home, no sabia el perquè però quan el veia se li removia l’estómac.
L’Enric va entrar dins el saló de visites amb la seva natural postura solemne i després de prendre possessió de la butaca principal, entre pastes i cafès, va explicar el viatge i va informar als pares de la Martina que la inauguració de l’hotel havia estat tot un èxit. En l’instant que va pronunciar aquestes paraules, la tassa del cafè va esmunyir-se entre les mans i va caure a terra on va esmicolar-se en mil bocins.
La seva estatura baixeta de metro setanta provoca una descompensació en el seu cos. Té les cames molt petites, quasi com les seves, i la panxa que li sobresurt per sobre el cinturó remarca la seva falta de memòria; ja que, sempre es deixa la bragueta oberta. L’Enric té l’estranya mania de mirar sempre als ulls i a la Martina no li agrada aquesta obsessió, la fa sentir insegura i intimidada. Per consegüent, la Martina, opta per dirigir la mirada a la seva poblada entrecella que fa contrast amb la corona del seu cap, des de fa anys pelada.
La conversa va ser breu. Després d’acabar-se les pastes, l’Enric va dir-los que havia de marxar; tenia un compromís important. A continuació, va acomiadar-se amb paraules dolces, i amb la promesa d’una visita en breus va apropar-se a la Martina. Quan li va tocar la cintura, fent-li dos petons, la Martina va recordar aquella nit. El seu alè era inconfundible, inoblidable.
Havia estat ell, qui vigilant-la a petició dels seus pares que havien reservat taula per sopar al Jules Vernes, li havia robat el seu lliri blanc.
De sobte, el seu alè va entrar dins el cos de la jove atordida que va quedar-se sense respiració i girant-se cap a la porta per tornar-lo a mirar, va pronunciar un dèbil i balbucejant adéu. Segons després, l’Enric va sortir per la porta. Sense dir res, la Martina va córrer fins al lavabo.
Dins el bany, aguantant la força del seu cos amb el palmell de la mà, recolzat al bidet, va tornar a sentir el trontoll del llit de fusta de quatre columnes i la mateixa suor freda de la nit a la ciutat de l’amor va apoderar-se del seu cos, creant dins seu una sensació d’odi i venjança.
Després d’uns llargs segons va aconseguir fer palanca amb el tronc i posar-se dreta. Quan pensava que podria tornar amb els seus pares va sentir la remor d’una arcada. La Martina, agafant-se els cabells, va despendre’s de totes les vegades que havia apartat les converses sobre el sexe amb les seves amigues, de les negatives a les relacions que li havia fet a la seva exparella, i sense adonar-se’n havia aconseguit expulsar els records espessos d’aquella nit on la infància li va ser robada. Ara havia tornat a recordar.
