A casa de ferrer, ganivet de cuina

De bon grat he acceptat escriure unes línies per a aquesta publicació universitària, impulsada per la necessitat de reflexionar sobre els discursos pessimistes referents a l'hàbit de la lectura, especialment entre el jovent.

Durant els meus anys com a bibliotecària en un petit poble de la comarca del Pallars Jussà, he viscut envoltada de llibres vells i nous, de lectors grans i petits que els buscaven a les estanteries, els fullejaven i se'ls enduien a casa —cal dir que alguns ho feien sense passar pel taulell de préstec— amb ganes de descobrir noves històries o trobar respostes a les seves inquietuds.

Cada setmana m'arribaven llibres acabats de sortir de les impremtes que, curosament, obria i estampava amb el segell de la biblioteca municipal a la primera pàgina. Tot seguit, en feia una fitxa, que guardava en un arxiu de fusta, el qual en Josep, el de manteniment de l'ajuntament, venia a vernissar cada dos anys amb oli de Judea. 

Entrava a la biblioteca a trenc d'alba i en sortia ben tard, perquè m'agradava quedar-me a ordenar els llibres de les prestatgeries, alfabèticament i de forma mil·limètrica, encara que no em paguessin aquelles hores extres. Cap llom treia el cap per sobre de cap altre, ni cap autor es colava on no tocava. Aquell espai era el meu món, i l'ordre era el meu credo. Cada matí, l'olor del paper em donava la benvinguda al temple de les lletres impreses. La llum del sol, que esquitxava els llibres, feia brillar les lletres daurades de les edicions més majestuoses, que s'acostaven a mi per rebre'm: "Bon dia, Remei", em deia la U d'Ulysses de James Joyce; "Quin goig que fas avui", em deia la D de La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda.

Entre passadissos, traginava llibres, restaurava els fulls estripats per la poca destresa dels lectors al passar les pàgines i esborrava les anotacions en llapis dels més sapastres. Em sentia com si fos la guardiana de les pàgines groguenques, el braç armat contra els corcs del paper i les ditades de Nocilla en els llibres folrats.

De tant en tant, els obria cap per avall per fer caure els punts de llibre oblidats entre les pàgines, que anava guardant en una capsa de cartró, ben protegida a la calaixera del taulell de préstecs. Quins tresors! Hi trobava de tot: estampetes de la Mare de Déu, resguards de la tintoreria, quinieles no premiades i fins i tot un tros de paper amb l'esborrall d'un testament a mig fer (el del Mingu, el forner del poble).

Però permeteu-me que vagi al gra. Des que vaig deixar de treballar, visito sovint la biblioteca, ara il·luminada per LEDs de baix consum i plena de llibres protegits amb alarmes i codis de barres. Excepte per aquests detalls tecnològics, la lectura segueix viva. Ahir mateix, durant l'estona que hi vaig ser, es van deixar en préstec quatre llibres. És cert que no tants com abans; en els meus anys de bibliotecària, en aquella mateixa estona en podien sortir fins a vint-i-cinc.

El que us vull dir és que no hauríem de ser tan crítics amb els qui no llegeixen. Estic farta d'escoltar que ha empitjorat la comprensió lectora entre els més joves, o que la falta de cultura es deu al fet que no obren cap llibre... Hem de pensar que ara hi ha més alternatives per entretenir-se i aprendre a través de la literatura que mai: pel·lícules que versionen llibres, pòdcasts que en parlen, audiollibres... i una colla de xarxes socials ben eixerides que no deixen de ser una finestra al món, igual que ho són els llibres. Tampoc m'agrada que se'ls posi tots en el mateix sac de la ignorància. N'hi ha que llegeixen, i molt. Els devoren. Cada pàgina que giren els connecta amb les històries que s'hi expliquen, activant la imaginació d'una manera que quasi cap altra narrativa pot igualar. I què me'n dieu de l'olor? El perfum de la tinta nova, la flaire del paper envellit o l'olor d'altres mans que l'han fullejat abans. Perquè, com l'olor d'un llibre, no hi ha res igual, encara que brutegi.

No obstant tot això que us estic explicant, he de dir-vos que, abans que llegir un llibre, sempre he preferit una bona pel·lícula. I do, què us pensàveu? A casa de ferrer, ganivet de cuina. O seguiu creient que només és cosa del jovent?